2011 raons per somriure.

2011, definitivament, ha estat l’any d’enderrocar murs i muralles. D’enderrocar l’estimar-nos i el destrossar-nos a parts iguals amb la S. i, així, de fer caure el plural a què m’he aferrat a tothora durant aquests darrers tres anys. Ha estat l’any de re-inventar la solitud, en tots els sentits de la paraula, o d’aprendre a caminar per ciutats desconegudes amb la càmera com a única companya de viatge. Ha estat l’any de restar quilòmetres per sumar-me’ls a la pell, i de créixer en un estiu, a mena d’autoexili, d’autoputada, en un intent desesperat per adquirir perspectiva i, així, sortir del pou sola, reconstruir-me, furgar-me les ferides i, al final, cicatritzar-me a (i en) l’Adriàtic. I sa sal que me cura i que me fa mal és de nacre. I tornar disposada a estimar-me, i a estimar-te... si em deixaves. I tot i que encara no sàpiga si m’has deixat, si t’has deixat, estic convençuda que tinc molt de temps, encara, per descobrir-ho. Perquè tu, sense saber-ho, sense preocupar-te’n massa, només abraçant-me i omplint-me la pell de petons, també vas fer caure un dels murs més alts de la meva història. I ho vas fer una mica com si res, o almenys jo ho vaig sentir així i, potser per això et deixava fer, i m’ho mirava, i et tornava tots els petons mentre se m’embullaven els cabells. I ara somric, veus? I aleshores també somreia, amb els dits encara sagnant, de tant escalar aquella paret que m’ha acabat conduint cap a tu, cap a nosaltres. Perquè, qui m’havia de dir, a mi, que el 2011 m’ensenyaria a compartir-me, quan la tardor encara no hagués arribat del tot... però va ser ben bé així, i allà estava jo, arbrant-me entre les mans del vent (per mutilar una mica Vinyoli). Banyant-me ben entrat l’octubre.

També vam anar a la platja el 9 d’abril, amb la Maria, i ens vam esquitxar molt, i vam escriure un SOS a quatre mans, quan jo portava tot el dia taral·lejant message in a bottle. I reivindicàvem l’amor lliure, en forma de petó. En forma de mig petó (que no em tindràs), també va ser ella qui em va regalar una maduixa dolça, enfarfegada, i va bufar una espelma, inaugurant la primavera, al moll de la fusta – on va arribar amb els ulls embenats i Red Hot Chili Peppers a tot drap a les orelles. I cridaves al Metro, Maria, i tothom ens mirava, i somreien. I somrèiem, també, baixant en bicicleta i cantant I’m helplessy needless and needless to say I owe you!, a ple pulmó.

A ple pulmó, i de cors, globus i confetti, a finals de juny vaig bufar el meus 21 al parquet de casa la Clàudia, després de menjar un pa de pessic al parc de la ciutadella amb l’Emma, que la tardor convertiria en matins de cookies, confessions i Mocca Blanc a l’Starbucks de plaça Universitat. Quan escric Starbucks, però, sempre penso, també, en l’Elena, que va trobar-me una BSO per a aquella maledetta primavera, alhora que em descobria els millors pintaungles del món, a més de fer-me desenvolupar aquest amor irracional a la tercera planta (lasciala andare!). Al juliol va arribar de debò la Vedrana (encara que ja hi era des de molt abans, però no ho vam saber veure), i vam fer un bon tàndem per Gràcia, pelant patates, fent fotos estúpides amb una llum perfecta, passejant per Drassanes i inventant-nos nacionalitats, o fent espaguetis a la Bolonyesa. En l’idioma que volgués, però també sense dir res, perquè ella sempre m’ha sabut entendre, fos com fos. I em va descobrir ‘Postcards from Italy’, que va acabar sent la banda sonora per a l’on the road, tot i que, en el fons, sempre em faci pensar en ella – those were our times, those were our times!

Al maig ens vam fer petons amb la N., sota la lluna plena de Felip Neri, i després vam anar en moto per Barcelona, i aleshores amb la Mar i la Júlia vam fer un pacte amb el diable (la sempre-nostra lluna plena) i jo l’intento complir sempre que puc, encara que ja no en parlem mai. La Júlia em va venir a buscar a l'aeroport, quan tornava de Croàcia, i m’ha salvat (gairebé) tots els dilluns d’aquesta tardor, omplint-los de somriures: primer amb terrassetes i coca-coles, i xampús per comprar, i després amb cafès a hores intempestivíssimes, o tes i abraçades (gràcies!). Malgrat aquella setmana de foscor, Marieta, també hem superat aquesta tardor, i se’ns comencen a acumular els t’estimo i els (des)propòsits per a l’any vinent. No t’ho he dit mai, però em sap greu aquell abisme... havia d’endreçar-me, o coordinar-me, i no volia pas deixar-te sola, encara que acabés fent tot el contrari.

A principis de març vam marxar amb l’Hugo a Anglaterra, a visitar la Paula, i vam passar molt de fred (molt!), i vam menjar en el millor buffet lliure (amb aparença de puticlub, tot sigui dit) de Leeds. Ens vam enamorar, tots tres junts, amb mitjons de ratlles, de York, i vam saltar davant de l’Ajuntament fins a aconseguir la foto perfecta. Al setembre, amb els de la Banda, vam marxar a Euskadi, i vam aprendre el xalala riki-riki, a més de passar mil hores en un autocar. Ara bé, quan vaig perdre de debò el compte d’hores de carretera i de quilòmetres a la pell va ser aquest juliol als Balcans. I, en realitat, crec que això va salvar-me.

Va salvar-me, dic, i m’he pensat molt aquesta paraula: ‘cause maybe you’re gonna be the one that saves me!, perquè, realment, a l’abril, vaig caure tan avall, tan avall, que em va fer por adonar-me que no podia caure més enllà, i em va fer por la serenitat amb què vaig assumir que, dins meu, només quedaven bocins trencats de “nosaltres” i que jo, el meu jo, la meva jo, no sabia pas on era. I que la única sortida per trobar-me era, justament, allunyar-me d’aquí. I recordo dir que no m’hi cabia la por, a la maleta, i també recordo dir (i pensar, amb un nus a la gola) que tot el que havia après tampoc no sabia en quina butxaca guardar-ho, perquè no es perdés mai dels mais. Mai dels mais, cap instant a Rijeka, ni a Tuzla, ni a Dubrovnik, amb l’Anja, amb qui feia 16 anys que no ens vèiem, i a qui jo estimava sense recordar-li, ben bé, el somriure. Cap instant a Sarajevo, ni aquelles vistes de la ciutat, ni aquella nit de l'1 d’agost cantant wavin’ flag amb l’A. al cotxe, després de prendre’ns una xocolata calenta al punt més alt de la ciutat. Cap petó de l’I., uvijek nakon toplih kisa, ni cap abraçada de l’N., ni cap partida de cartes amb sal a la pell, ni cap abraçada de la meva iaia, ni cap tarda de vaixell, sol i sal, amb el meu pare.

I ara miro enrere i penso que no pot ser just, de cap de les maneres, pensar que ha estat un mal any només perquè ella va trencar-me el cor com no me l’havia trencat (i trepitjat) mai ningú. No puc dir-ho, perquè la Maga va acabar trobant-me, perquè he vist tres vegades les dones d’aigua pujades a l’escenari, perquè és l’any que he disparat més fotos de la meva vida, perquè he seguit ballant a la D1, malgrat tot, i he seguit tremolant quan l’Elena de Troia em mirava amb aquells ullassos, perquè he conegut la melomania del G., i la V., i en F. (i l'Univers dins teu, al pou dels teus ulls), i la M., i l’A.M., i la B., que em diu “bon dia” (gairebé cada dia). Perquè la lluminària segueix dient-me “estrellassa”, perquè he llegit més que mai, perquè tinc 3 llibres que parlen de tu, perquè hem descobert les cupcakes, i els tes de canyella els dimecres al vespre, perquè vam fer crepes aquest estiu a casa, perquè vaig plorar al final de gira de 1999, perquè he fet l’amor amb un noi per primera vegada, perquè he après que no totes les cançons parlen del nostre plural, perquè vam anar amb les ballarines a la platja, i al teatre, i al cinema, i perquè l’Ariadna segueix emmirallant-me (para verme tenía que mirarte), perquè hem tingut tres visites de Croàcia en un any que ens han curat la nostàlgia i l’enyor, perquè he fet més quilòmetres que mai, perquè m’he enamorat de cançons la primera vegada que les escoltava, perquè he aconseguit que a la meva habitació no quedi ni un rastre d’ella (ni una mica d’odi). I, sobretot, perquè he deixat els cors vermells de banda, per ser blau, per ser-te blau, per ser-te mar.

*