T’he dit que un dia t’explicaria l’amor lliure i has marxat, i aquí estic jo amb la taula plena d’apunts que m’ofeguen, i en els quals jo també m’hi ofego si no et dic que l’amor lliure és l’amor al·lomorfitzat, l’amor que trenca la teoria de la mitja taronja, de les mitges taronges, de l’empresonar-nos en algú; l’amor que esquinça la monogàmia i l’amor que esquerda una més de les tantes (estúpides) binarietats del món: tu o jo, singular o plural, dretà o esquerrà, puges o baixes, véns amb mi o et quedes?

Perquè jo no sóc un 50% de mi i un 50% de tu, jo sóc jo, i prou, en aquest singular que ja és ple, i precisament per això hi puc sumar (i restar, multiplicar o dividir) una T (de tu, però no només de tu sinó de tu i tu i tu) elevada a n, on l’ena equival a infinit. In-fi-nit, amb un grup, doncs, inclusiu d’altres segones persones que són un tot de jo’s plens. Al·lomorfs. Realitzacions diferents del morfema segons el context, i no pas unitats escindides pels déus de l’Olimp.

T’he dit que un dia t’explicaria l’amor lliure i abans de marxar has dit que ens hi passaríem hores i hores, i mira... no era tan complicat dir-te: estima’m – que jo ja ho faig – però deixa’m marxar. Deixa’m marxar, que jo m’escolaré pel forat més petit que trobi, i tant fa on dormo, ni amb qui dormo, perquè (sempre) tornaré. Deixa’m marxar i sàpigues-me lliure, encara que et dugui a la pell i entre les costelles. Deixa’m marxar i et sabré lliure, però torna, tu també, a l’aquí, a l’ara, al nosaltres (al tu i jo i jo i jo infinit). I així, sempre, i alhora, les renúncies, les trobades, les anades i les tornades (i, ja ho deia Cortázar, que en aquest món les síntesis darreres encara estaven per descobrir). Marxa i troba’ns: el tu, el jo, el nosaltres infinit, i aquesta ànsia viva d’absolut a les butxaques; marxa i torna’ns amb les ales desplegades per enlairar el vol quan calgui (l’obscenitat de voler-ho sempre tot) i, així, no esgotar-nos mai.

Enlloc de l’Amor no hi posarem res: tu porta la música, que jo (et) seré l’asterisc.