La culpa sempre entra per una porta entreoberta. Jo l’he vista escolar-se per les escletxes de la por. Jo l’he vista pessigar, queixalar; jo l’he sentida dir mentides, explicar històries, fer veure, fer creure, despullar, palpar. Jo l’he sentida a la pell, i té les mans fredes.

La culpa sempre entra per una porta entreoberta. Mil puntades a la panxa, el ressò de la consciència: ¿Vaig ser jo? ¿T’he fet mal? I aleshores el buit que se t’engoleix. I les mossegades. I el clavar-se de les urpes sota de la pell.

La culpa sempre entra per una porta entreoberta . És com un mirall trencat en mil bocins a terra, on hi palpiten lluents, ardents, vacil·lants, reflexes de tot allò que no hauria hagut de passar mai. La culpa balla amb sabatilles de punta i sempre ataca per l’esquena, a traïció. Té la veu estrident i, per molt que ho intentis, mai no seràs capaç de fer-la callar: vas ser tu. Clar que vas ser tu. I l’has destrossat.

La culpa sempre entra per una porta entreoberta. No cal que la convidis. Ni tan sols cal haver-li fet mal. Et perseguirà, sempre de puntetes, fins que reflecteixi el pitjor de tu. I aleshores suaràs i tindràs les mans fredes. I ella, sempre, amb el seu fer veure, fer creure. I tu: ¿Vaig ser jo? I ella: Clar que vas ser tu. ¿Qui sinó? I la lluita. Les mossegades, les urpes, els batecs. Mil puntades a la panxa. Clavar-te els miralls del terra a la pell.

I aleshores, un vent de lucidesa i de silenci. I la confessió final:

vaig ser jo.
T’he fet mal.

La culpa sempre entra per una porta entreoberta. Fins que l’hagis decidit tancar.

*