pars pro toto

En croat, l'hivern i el fred són el meu exemple predilecte de la part per al tot. Dins meu els situo en estricte paral·lel a la sinècdoque més infinita que hagi viscut mai. Només per dir, humilment: ets la llum de les quatre de la tarda. Només per voler dir que em bressoles el tedi. Corregeixo, i agafo aire: eres la llum de les quatre de la tarda, bressolant-me el tedi. I les nits d'insomni. I el constant parpalleig, de matinada. Lletania de la quotidianitat, tu, que legitimes, un a un, els petons que haguessis volgut fer-me. Els petons que després vas fer-me, a les palpentes de la culpa. Tot i així, i no puc no fer-ho, encara ressegueixo el tacte de les teves mans seques com a oxímoron absolut del desig. I tanmateix... I tanmateix, en estricte paral·lel a la meva sinècdoque més infinita, i al fred de l'hivern, i al fred i a l'hivern, que són homònims, la part per al tot!, martellejant-me. I el buit a les costelles de tot el que voldria que hagués estat teu. Però no per omplir-me de tot allò que ara ja mai no em diràs. Ni tan sols com l'hivern i el fred: el no-res en la mateixa no-paraula, complementant-se. Només l'epifania serena: dins meu, el buit de la teva culpa, i el cant del gall de matinada: tu negant-me.

preguntes a l'aire

Sempre que et tinc al davant, la mirada m'oscil·la dels teus ulls, a la teva clavícula dreta. I torno ràpidament als ulls, decidida. Però, no sé com, acabo postrant la mirada un altre cop, i un altre, en aquell tros de pell. I al final em rendeixo: la teva clavícula se m'imposa, majestuosa, amb aquell magnetisme desconegut. Però tu què en saps, del magnetisme irracional. Tu, que de-construeixes la realitat de forma polièdrica, tu què en saps de l'huracà que m'aixeca el vol sota la pell? Tu que vius alienat, tu que escrius en una altra dimensió, tu, tan, tan inabastable. Tu, amb les teves mil capes de pell canyella, què n'has de saber, dels impulsos irreprimibles, de la literatura del Jo, del centre díctic per defecte, del que és ser així d'espiral?! Tu, que expliques històries, com destries la teva veritat de la Veritat general?!

automatismes

Sóc un sac de tristesa acumulada i jo em deia "plora", en veu molt baixa, i tu m'has dit: escriu. M'ha fet pensar en quants imperatius conjuguem il·lícitament, això. I en tot allò que ens neguem. No et sentis així, no hi tens cap dret. No pensis això, no en tens motiu. Respira. Respira. Respira. Compta fins a 10. No agafis aquesta trucada. Suavitza el to de veu. Somriu. Somriu. Somriu. No et queixis, ara: és culpa teva. Empassa saliva. Mantingues el cap alt. Assumeix les conseqüències dels teus actes, ben bé a ultrança, fins arribar a l'epicentre: la teva tristesa és culpa teva, Matea. La teva tristesa ets tu. I que no se t'esquerdi la veu per la trucada que no has rebut. Que no se t'omplin els ulls de llàgrimes pels límits dels altres. Respira. Respira. Respira. Has fet tot allò que podies fer? Fins a on estàs disposada a arribar? Si t'empasses una mica més de dignitat, serà indigesta? No facis bola, si us plau, que ja ets gran. Escriu. Truca. Plora. O tot a l'hora. Palpa la magnitud de la catàstrofe, plora. Legitima totes les carícies, escriu. Des de l'ull de l'huracà, somriu. Somriu. Somriu. 

rotundament hivern

No ha canviat res: l’hivern segueix semblant-me excessivament llarg i, com cada any, em sorprèn la florida dels ametllers al febrer, com si la bellesa no pogués tenir prou força per sobreposar-se al gris del fred. Com si la bellesa no pogués penetrar en el cansament, la rutina em bressola igual que sempre. Però ja no trio amb cura els seients que ocuparé al metro. M’hi deixo anar: total, penso, i què. M’hi deixo anar, i prou. Llegeixo els mateixos poemes. Però ja no et busco entre la gent. (No hi eres mai.) Els matins són complicats, em deies. En passat. I què?, em dic. Encara queda hivern, Matea, tot i l’esclat dels ametllers. Això ha estat un mer preludi a la primavera, els excuso. Encara no ha canviat res: tu mai no vas arribar a desfer-me aquesta trena, per exemple. Tot dura una mica més del que ens agradaria, em dic. Tot dura una mica massa, però la bellesa esquerda el cel blanc. Ho sé perquè aviat arribarà la primavera. Arribarà la primavera i el sol escalfarà de debò, però i què? Duré trena i l’hivern m’haurà semblat gairebé etern. 

Redempció

Hi ha un monstre dins meu que s'alimenta dels mals dies que encadeno, de les vegades que abaixo el cap perquè no sóc capaç d'aguantar una mirada, de quan em trenco i quan se'm neguen els ulls i tinc huracans de tristesa a la laringe. Hi ha un monstre dins meu que se'm menja per dins mentre jo faig bola per empassar. Hi ha un monstre dins meu que em diu que tinc cartutxeres, que el meu cul és massa gros, que el meu pubis és massa pelut, que la meva trena és massa llarga, que la pena no se m'acaba a l'horitzó. Hi ha un monstre dins meu i de vegades el món és només això, i mil espirals en eco. Sota la pell hi tinc un monstre que només calla quan la gana se m'arrapa a les entranyes, quan somico desconsolada, quan crido perquè ja he desaprès el parlar. Sota la pell hi tinc mil veus i només conec el silenci quan ja m'he des-humanitzat. 

I l'epifania: que tingui un monstre dins meu no em converteix en monstre. I m'ho he de creure... que no sóc jo, el monstre. Que jo no sóc un monstre.

Salvífica

Em pregunto si a tu també se t’adormen els braços quan el dolor ja no t’hi cap al pit. Digues: se t’adormen els braços quan tens els pulmons inundats de ràbia? Jo de vegades no puc ni cordar-me els botons de l’abric. I mira que era fàcil, un gest rutinari. De dalt a baix. I estibar-lo i apagar el llum i sortir de casa. I ara ja no en sé. Ara ja no en sé: tinc un camp de mines a la pell. I el pes del món a cada parpella. Ara ja no en sé: tinc la culpa entortolligada a les cordes vocals, i un reservori d’exhalacions, com un ganivet glaçat, descansant-me damunt la nuca. Ara ja no en sé, només sóc desfigura del teu ésser. I tota aquesta carn robada al paradís. M’has convertit en un camp de mines resseguit amb per-fec-ta mesura pel teu dit índex. Un estigma fet a mida. M’has tatuat damunt del ventre un catàleg d’absències, i ara visc dins dels teus matisos. Sóc un no-res, petrificada, paralitzada de tu. Sóc ressò d’ones elèctriques, la sonambulitat més perversa a plena llum del dia. Kamikaze immoral. Sístole-diàstole, quatre-centes vegades per minut en repòs. I els llavis caient-me a trossos. I tu, que no has separat ni un segon la fulla glaçada del ganivet de la meva nuca, em xiuxiueges si sé què hi ha darrere d’aquest desfici. I jo callo i no hi vull ser. I tu insistint-me, que digui que sí. I em desfaig, maquinalment, que sí. QUE SÍ. Amb l’alegria dels qui salven, em dius que tenim el que morim. I jo no torno a sentir mai més.

2014

2014 són aurores boreals als canells i constel·lacions al pit. Com un far. 2014 és aquell vespre que em parlaves de llet i mel. 2014 és somriure amb l’Asija al Museumsquartier de Viena. I la calor de l’Alfama lisbonense. 2014 són els primers raigs de sol a la Sagrada Família. I les quaranta-tres maneres amb què haguessis pogut desfer-me la cua. 2014 és conèixer la Nino, que és un àngel. 2014 és deixar de tenir por als canvis. Rectifico: deixar de tenir tanta por als canvis. 2014 és veure’t desfeta un migdia i estimar-te encara més, encara millor. I un solo de Pau Vallvé amb looper al Teatret. 2014 són aquells estels fugaços a can Maçana que ara, per a mi, ets tu i la teva llum, Laura. 2014 és la meva vida en caixes. I aprendre que la vida no hi cap, a les caixes, i que ja està bé que sigui així. 2014 és tenir el cor vermell. I dir en veu alta que jo, la tristesa, la sento esclatar al pit i fa que se m’adormin els braços. 2014 és Cabo da Roca i l’Atlàntic estavellant-se’m horitzó enllà. És veure Dirty Dancing juntes un vespre perquè sí. I pensar que l’amor és allò de Nobody puts Baby in a corner. 2014 és el mar amb tu per primer cop, Maria. 2014 és Cortázar i Kundera. Aquella nit amb l’Aniol i l’Alba veient Joan Dausà a les festes de Gràcia. Molts rooibos. Publicar la tesina. 2014 ha estat el nostre millor any, Júlia, no trobes? 2014 és un “qué show!”, i veure sortir el sol (gairebé) cada dia. 2014 és obrir i tancar cercles i pensar que n’hi ha uns quants que queden sempre oberts (vidas que dejé cruzadas). 2014 és quan la Marta diu “que tendre”. És el meu pare a l’aeroport de Dubrovnik. Les abraçades de l’Ariadna (t’estimo i no sé viure sense tu). 2014 és estar orgullosa de l’Anna. Aprendre a esquiar. Fer molts pastissos. 2014 és la font màgica de la nit del 14 d’agost. 2014 són moltes, moltes postals. I fotos de fotomatón. 2014 és Brussel·les amb l’Eduard (gràcies!). Cantar “també sóc jo: ple de llum i de foscor” fins a esquerdar-se'm la veu. Ballar Chandelier amb la Coro i en Dani. 2014 és la Neus que sempre em salva. 2014 és dinar amb la Maria al Buenas Migas els dimecres. I després mirar llibres, sempre mirar llibres, amb tu. 2014 són els teus petons underground. Vetusta Morla al Low. La nostra primera òpera al Liceu. 2014 és no deixar de ballar. I aprendre que alle kunst ist erotisch. 2014 és robar totes les hores al rellotge. Enamorar-me del Prater de Viena. Alenar apnees. En Jaume i els Kojaks. Inventar-me les lletres de les cançons quan anem en cotxe. I que tu riguis. 2014 és no voler ser Isolda sinó el tèrbol filtre. És un esmorzar de princeses un matí de desembre. 2014 és fer anys al PopArb, d’imprevist. El dependent de Laie regalant-me el pòster de Reading is sexy. 2014 sou vosaltres dues duent-me la primavera des de l’est. El surrealisme absolut d'aquell cap de setmana de Vèrtex. 
I creure en la màgia, a despit de tot. 2014 és creure en la màgia, per sobre de tot.

I, mentre omplo unes caixes de coses meves, i unes altres caixes de coses que no vull, em pregunto com, COM!, fer casa meva amb quatre parets. Com, COM redimonis!, no perdre res de mi, enmig de tot això? Em pregunto si sóc les coses que tinc, o si no em tenen les coses a mi. Em pregunto de què tinc por, si jo no hi crec en les cases com a llocs, sinó en les cases com a persones. I em pregunto quantes, quantes vegades em traïrà el subconscient i em durà aquí i no allà. Però on serà aquí i on serà allà? I si casa meva sóc jo? I si de casa només se'n marxa i a casa no s'hi arriba mai?! I si l'alegria, sobretot la trista, fos un do dels Déus?