Salvífica

Em pregunto si a tu també se t’adormen els braços quan el dolor ja no t’hi cap al pit. Digues: se t’adormen els braços quan tens els pulmons inundats de ràbia? Jo de vegades no puc ni cordar-me els botons de l’abric. I mira que era fàcil, un gest rutinari. De dalt a baix. I estibar-lo i apagar el llum i sortir de casa. I ara ja no en sé. Ara ja no en sé: tinc un camp de mines a la pell. I el pes del món a cada parpella. Ara ja no en sé: tinc la culpa entortolligada a les cordes vocals, i un reservori d’exhalacions, com un ganivet glaçat, descansant-me damunt la nuca. Ara ja no en sé, només sóc desfigura del teu ésser. I tota aquesta carn robada al paradís. M’has convertit en un camp de mines resseguit amb per-fec-ta mesura pel teu dit índex. Un estigma fet a mida. M’has tatuat damunt del ventre un catàleg d’absències, i ara visc dins dels teus matisos. Sóc un no-res, petrificada, paralitzada de tu. Sóc ressò d’ones elèctriques, la sonambulitat més perversa a plena llum del dia. Kamikaze immoral. Sístole-diàstole, quatre-centes vegades per minut en repòs. I els llavis caient-me a trossos. I tu, que no has separat ni un segon la fulla glaçada del ganivet de la meva nuca, em xiuxiueges si sé què hi ha darrere d’aquest desfici. I jo callo i no hi vull ser. I tu insistint-me, que digui que sí. I em desfaig, maquinalment, que sí. QUE SÍ. Amb l’alegria dels qui salven, em dius que tenim el que morim. I jo no torno a sentir mai més.