preguntes a l'aire

Sempre que et tinc al davant, la mirada m'oscil·la dels teus ulls, a la teva clavícula dreta. I torno ràpidament als ulls, decidida. Però, no sé com, acabo postrant la mirada un altre cop, i un altre, en aquell tros de pell. I al final em rendeixo: la teva clavícula se m'imposa, majestuosa, amb aquell magnetisme desconegut. Però tu què en saps, del magnetisme irracional. Tu, que de-construeixes la realitat de forma polièdrica, tu què en saps de l'huracà que m'aixeca el vol sota la pell? Tu que vius alienat, tu que escrius en una altra dimensió, tu, tan, tan inabastable. Tu, amb les teves mil capes de pell canyella, què n'has de saber, dels impulsos irreprimibles, de la literatura del Jo, del centre díctic per defecte, del que és ser així d'espiral?! Tu, que expliques històries, com destries la teva veritat de la Veritat general?!