pars pro toto

En croat, l'hivern i el fred són el meu exemple predilecte de la part per al tot. Dins meu els situo en estricte paral·lel a la sinècdoque més infinita que hagi viscut mai. Només per dir, humilment: ets la llum de les quatre de la tarda. Només per voler dir que em bressoles el tedi. Corregeixo, i agafo aire: eres la llum de les quatre de la tarda, bressolant-me el tedi. I les nits d'insomni. I el constant parpalleig, de matinada. Lletania de la quotidianitat, tu, que legitimes, un a un, els petons que haguessis volgut fer-me. Els petons que després vas fer-me, a les palpentes de la culpa. Tot i així, i no puc no fer-ho, encara ressegueixo el tacte de les teves mans seques com a oxímoron absolut del desig. I tanmateix... I tanmateix, en estricte paral·lel a la meva sinècdoque més infinita, i al fred de l'hivern, i al fred i a l'hivern, que són homònims, la part per al tot!, martellejant-me. I el buit a les costelles de tot el que voldria que hagués estat teu. Però no per omplir-me de tot allò que ara ja mai no em diràs. Ni tan sols com l'hivern i el fred: el no-res en la mateixa no-paraula, complementant-se. Només l'epifania serena: dins meu, el buit de la teva culpa, i el cant del gall de matinada: tu negant-me.