automatismes

Sóc un sac de tristesa acumulada i jo em deia "plora", en veu molt baixa, i tu m'has dit: escriu. M'ha fet pensar en quants imperatius conjuguem il·lícitament, això. I en tot allò que ens neguem. No et sentis així, no hi tens cap dret. No pensis això, no en tens motiu. Respira. Respira. Respira. Compta fins a 10. No agafis aquesta trucada. Suavitza el to de veu. Somriu. Somriu. Somriu. No et queixis, ara: és culpa teva. Empassa saliva. Mantingues el cap alt. Assumeix les conseqüències dels teus actes, ben bé a ultrança, fins arribar a l'epicentre: la teva tristesa és culpa teva, Matea. La teva tristesa ets tu. I que no se t'esquerdi la veu per la trucada que no has rebut. Que no se t'omplin els ulls de llàgrimes pels límits dels altres. Respira. Respira. Respira. Has fet tot allò que podies fer? Fins a on estàs disposada a arribar? Si t'empasses una mica més de dignitat, serà indigesta? No facis bola, si us plau, que ja ets gran. Escriu. Truca. Plora. O tot a l'hora. Palpa la magnitud de la catàstrofe, plora. Legitima totes les carícies, escriu. Des de l'ull de l'huracà, somriu. Somriu. Somriu.