No ha canviat res: l’hivern segueix
semblant-me excessivament llarg i, com cada any, em sorprèn la florida dels
ametllers al febrer, com si la bellesa no pogués tenir prou força per
sobreposar-se al gris del fred. Com si la bellesa no pogués penetrar en el
cansament, la rutina em bressola igual que sempre. Però ja no trio amb cura els
seients que ocuparé al metro. M’hi deixo anar: total, penso, i què. M’hi deixo
anar, i prou. Llegeixo els mateixos poemes. Però ja no et busco entre la gent. (No
hi eres mai.) Els matins són complicats, em deies. En passat. I què?, em dic.
Encara queda hivern, Matea, tot i l’esclat dels ametllers. Això ha estat un mer
preludi a la primavera, els excuso. Encara no ha canviat res: tu mai no vas
arribar a desfer-me aquesta trena, per exemple. Tot dura una mica més del que
ens agradaria, em dic. Tot dura una mica massa, però la bellesa esquerda el cel
blanc. Ho sé perquè aviat arribarà la primavera. Arribarà la primavera i el sol
escalfarà de debò, però i què? Duré trena i l’hivern m’haurà semblat gairebé
etern.
Sí, sí, sí que han canviat coses! Rotundament sí als grisos i als matisos dels grisos. Se't feia massa llarg l'hivern i ara la teva trena és més curta. Per què esperar la primavera, si l'esclat ets tu, preciosa? I la teva bellesa té prou força per sobreposar-se a tot. Tu ets rotundament primavera i rotundament qualsevol estació de l'any. Que lo sepas.
ResponElimina