butterflies and hurricanes.

-->

Sempre m’entra pànic en el moment exacte de tenir la maleta a mig tancar. I mai no sé per què, però m'agafa un no-sé-què a la panxa que no sé on posar-me, i el que més m'agradaria del món ara és desfer-la, desfer la maleta a mode de rebequeria, llençant la roba per terra amb els ulls plens de llàgrimes i dient que ei, que jo no me'n vull anar, en realitat, que em fa por allunyar-me de tu, i que a mi no m'agraden els avions. Que a mi els avions no m'agraden gens ni mica, i que demà n'he d'agafar dos. I que jo em marejo al bus i que mitja hora abans de pujar-hi sempre m'he de prendre una pastilla taronja, però les pastilles taronges ja són al necesser de colorins de la bossa de mà i només em queda ficar un parell de vestits i un jersei a la maleta lila, i encara no sé quins mitjons posar-me demà i, ai, mira: ¿veus?, ja tinc allò a la panxa, i ara, ¿què? I ara res, què vols que et digui, jo. I em ressona la teva veu dient la ragazziiiiina, així com resignant-te amb els meus 21 anys. Perquè jo ja em conec tots els teus formants i freqüències, i sé exactament com seria l'espectograma resultant de qualsevol secret que em xiuxiuegessis. Et trobaré una mica a faltar, encara que no ho admeti mai. Encara que no ho admeti mai. Encara que no ho admeti mai – en mil ecos furgant-me per dins. Doncs jo sí que ho dic, mira, vés per on. Jo ho dic en veu molt alta i, si pogués, ho cridaria tant que t'espantaries. T'espantaries, ho sé perfectament, si algun dia obrís la boca i no et deixés fer-me callar i no et fes cas quan diguessis ei, aquesta paraula no. Aquesta paraula NO, no en parlem d'això, no ho diguis així, vine, va, fes-me un petó.

Et trobaré una mica a faltar, encara que no ho admeti mai. I jo ja m'imagino plorant i fent volar la roba, els jerseis de llana, i els mitjons a ratlles per tota l'habitació i cridant que jo no em sé imaginar, a hores d'ara, tres setmanes sense dormir amb tu.