Un dia a classe em van explicar que hi ha un morfema derivatiu -or que vol dir "qualitat de/condició de" allò que expressa el radical: dolçor, com a "qualitat de dolç". I em van dir que, de vegades, la mateixa forma gramatical, amb el mateix contingut semàntic, també pot aparèixer amb representacions diferents, com -ícia i -esa: vitalícia i grandesa. Aleshores, ens van explicar un concepte molt bonic, anomenat especialització semàntica, que consisteix en paraules que tenen aquesta mateixa forma, però que, degut a l'ús i als contextos, han derivat el significat i ja no funcionen com a arrel i morfema derivatiu, sinó que han adquirit un significat lèxic autònom. I l'exemple era carícia. Perquè, mira, fixa-t'hi: car + ícia i, segons això, "qualitat de car", i no pas una demostració d'afecte o d'amor, que es fa mitjançant un contacte suau (i ara cito el DIEC).
I aleshores vas venir tu, tu i el teu magnetisme resseguint-me tots els plecs del cos. Així tant, així sempre: molt enllà, ben endins. I jo, espiral, muda i immòbil, un any després de saber l'etimologia d'un gest que has (re)inventat en la meva esquena, començo a prendre consciència de la inutilitat de totes les paraules.
M'encanta, la gramàtica de tantes coses, de certes llunyanies i les que no ho són. Ai, ai. :)
ResponElimina...no són tan inútils les paraules. No sé on vaig llegir que les llengües antigues que tenien aquests morfemes són les que van permetre fer el pas cap a l'abstracció i la filosofia.
ResponEliminaEren els equivalents a aquests -or, -esa, -ícia, els qui van permetre a la humanitat veure-hi més enllà del nas, tocar més enllà de la mà, pensar les dolçors que no podràs tastar mai.
Aliflanke, el desplaçament semàntic que ens mostra tan llunyans car i carícia deu ser doble. Seguint a Coromines:
"l'adjectiu car en català, en el sentit de 'estimat' és un vell terme sempre usat, però sempre de to més o menys literari; i no és estrany que des d'aquest ús això s'estengués fins a les accs. més materials de 'costós en diners, no barat'".
El que sí que sorprén és el canvi de direcció de la partícula -ícia en carícia, perquè pren el camí invers: sembla un sufix que vagi de l'abstracte al concret: com si una dolcícia fos una llepolia, una bellícia una cosa bella, etc. En esperanto tenim tots dos sufixes (no cal dir que invariables) per aquest viatge de la concreció a l'abstracció i tornada: -ec- pel de "qualitat de" l'arrel (dolĉeco, llegeixi's 'doltxetso') i -aĵ- per la cosa concreta que posseeix aquella qualitat (dolĉaĵo, 'doltxajo'). La gràcia és que mentre en altres llengües, l'aplicació d'aitals partícules sol estar condicionada pels usos i costums (si no és en broma, no diràs mai "diumengitat") en esperanto això és totalment lliure i pots parlar de la "qualitat de" qualsevol cosa: dimanĉeco ("diumengitat"), malfrueco (qualitat d'arribar sempre tard), printempeco ("primaveritat")…