la ferida feta món

He conviscut amb l'enyor tota la vida. El sempre, per a mon pare. I, molt sovint, la sal: les xemeneies de Tuzla quan era a la costa i les onades al matí quan viatjava terra endins. I ara t'enyoro a tu, i enyoro el meu pare, i enyoro la sal i també les xemeneies i les onades, i a estones em sembla que m'ho han pres tot. I penso que no en sé, d'enyorar, que probablement els quilòmetres no fan tant de mal, i que el problema dec ser jo; que la culpa és meva, i no de l'A., que sempre oblida d'obrir l'Skype, o de la V., quan ni tan sols sé en quin país està. De vegades, fins i tot, m'he d'esforçar per no culpar el meu pare per haver-nos deixat marxar. O el mar. De vegades m'he de fer la forta per no pensar que el mar segur que també en té la culpa, que jo l'estimi tant. O que el meu pare l'estimi tant. (O les sirenes!, potser el meu pare sent el cant de les sirenes i per això mai no ha deixat de navegar).

Però en el fons hi ha la ferida (feta crosta, feta closca, feta món!), i sé que la culpa me l'he d'empassar jo sola i admetre, ennuegada, que t'enyoro perversament, que no sé renunciar al tros de món que avança quan jo no hi sóc. Quan tu no hi ets. Quan, junts, no hi som.