dansa (la vida) amb la gent que t'estimes

Tinc un paper pendent de signar a la butxaca petita de la motxilla, allà on hi guardo l'esparadrap, on he de dir si l'any vinent seguiré amb vosaltres. I no ho sé. No ho sé gens. El que sí sé, i molt bé, a hores d'ara, és què em dirà la G. abans de sortir a l'escenari. Sé que l'A. prefereix els dijous perquè té classe de dansa espanyola. I sé que l'E., quan ens fa saltar a ritme de castanyoles (genolls al pit, talons al cul), sempre diu que estirem les puntes. Sé que la M. no ho fa mai. Sé que la X. odia quan no entrem puntuals a classe. Sé que la M. petita és qui fa els braços d'espanyola més bonics. Sé que l'H. és un nervi, i que a casa sempre balla. Sé que l'A. apreta els llavis quan es concentra. I que la L., a qui enyoro una mica, fa les coreografies més de veritat que he vist mai. Sé que la X. és una de les pedagogues més genials que he tingut mai, que l'E. és pur contemporani, i que se'm fa estrany de veure-la a la barra. Sé que la M. és un desastre tocant les castanyoles, però que canta òpera al vestuari. Sé que hem ballat mitja BSO de les pel·lícules d'Almodóvar. I que l'E. és la persona amb més presència escènica del món mundial. Sé que no passo el cap quan giro. Que al turmell dret hi arrossego un esquinç de per vida, que m'he de posar canyellera quan fem portés. Que he d'anar a buscar uns mitjons abans de posar-me les sabates de dansa espanyola. Que l'A. no puja bé a la punta, i sempre ens fa patir. Sé, també, qui és més ràpida a l'hora de cordar-se els llaços. I qui porta quines punteres. Sé que la B. fa unes voltes precioses, i que l'E. salta molt. Sé qui té més memòria coreogràfica, i qui porta mitges de clàssic, mitges negres, o mitges transparents. Sé a quina d'elles els agrada ballar descalça. Sé que jo ho odio molt. Sé que quan la X. diu que ens posem d'esquenes a la barra totes patim i suem igual. Sé qui fa abdominals entre classes. Sé que el dolor marxa si respirem. Però, en realitat, no marxa mai. Sé quan tindré cruiximents. Sé quin és el meu límit, i el meu en dehors. Sé que en aquella aula (i, també, a l'endemà) he descobert sensacions i músculs que no sabia que existien. Sé que els dissabtes són els dies de desclavar-se les ungles de la pell. Sé que abans de cada actuació ens donarem les mans en una rotllana. Sé quan tinc consciència del meu relevé. I sé que a mitja barra oblido d'agafar el centre.

Sé que m'heu fet créixer infinitament, que hem aconseguit de fer coses que no pensàvem fer mai, que ens hem menjat el públic, que hem pintat vidres, que hem ballat amb febre... però segueixo sense saber què fer amb aquell paper: no per vosaltres, ni per mi, sinó per tot allò que m'envolta i que s'entesta a fer-m'ho incompatible, tot plegat. Però el context hi té gaire a veure, amb decisions d'aquesta mena? N'hi hauria de tenir, si la dansa m'és la cosa més orgànica, més instintiva, més des-de-les-entranyes, del món?