Quan encara feia batxillerat pensava, secretament, que a la universitat m'enamoraria. És més: havia passat tantíssimes vegades davant d'aquella santa casa que ja hi tenia ubicada, dins meu, la típica faula romàntica sentimentaloide d'adolescent hiperhormonada. I esperava encaixar-hi, allà, però encaixar-hi en el sentit de pertànyer a algú, o a algun lloc, tant li fa: potser perquè jo mai no l'he sabut conjugar, el pertànyer pròpiament, o potser també perquè em van arravatar l'únic lloc que m'havia fet meu, i em trobava, sovint, en una mena d'exili que ara ja he après a estimar. O potser, i deu ser això, perquè feia massa temps que no m'agradava ser allà on era. Però jo parlava d'enamorar-me a la facultat, i no... no ho vaig arribar a fer. Però vaig trobar-hi la Maria, i ben aviat es va convertir en una d'aquelles mitges taronges d'amor al·lomorfitzat, on jo sóc t més t sub n, i la màgia és que n equival a infinit, i ella és aquí dins. I vaig pensar que allò devia ser molt, molt a prop de l'amor: molt més que còmplice, molt més que amiga.
I vaig entendre això com l'encaixar que tant anhelava, i em va semblar que havia trobat molt més del que mai m'hagués atrevit a demanar a una amiga. A primer, a més, em vaig enamorar fora de la facultat, i tot plegat em va semblar una mena de conte de fades modern, i jo somreia, jo penso que no feia més que somriure... Però van passar dos anys i, aleshores, i molt a poc a poc, es va començar a ensorrar tot: l'amor, vull dir. I també el mite de la universitat, i el primer semestre de tercer de carrera vaig pensar que m'havia equivocat. Que, efectivament, m'estava passant allò que tant temia: que que poc filòloga que era, que els meus pares tenien raó i que jo no hi encaixava, allà. I vaig pensar que quina merda, joder, que què faria jo amb Fonologia, amb Sintaxi, amb Sociolingüística, que, que, que, i ella dient-me que ja no m'estimava com abans, i l'amor regalimant-me galtes avall, i la por, i tot allò que jo no volia veure i, al final, ja no sé on sóc. I enmig de tot això, enmig de tota jo ensorrant-me, i de quines poques ganes de fer un examen i un altre, i un altre, i així, fins a 7 exàmens al juny, sense adonar-me, t'havia trobat a tu, o tu a mi, o tant fa el qui i el què, però eres allà, i era tot tan irreal, però jo no podia deixar de mirar-te mai, encisada, i tot aquell misteri, i tu amb Marià Manent amunt i avall, i una casualitat, i una altra, i encara una altra... i jo, convertida en ocell. I no ho sé, si em dec haver enamorat a la facultat, però en trobar-te a tu, senyoret, vaig recordar tots aquells pertànyer que mai no conjugo, i al juliol em vaig trobar fosa en l'abraçada més a mida que m'han fet mai. I m'esfereeix, de debò, m'esfereix tot això que som, tots els moments que els nostres universos col·lisionen, i tu em mires als ulls i fas aquella cara que jo no sé si és pau o és felicitat, perquè jo només sento que és allà on vull ser, que pertànyer deu ser fer l'amor amb tu.
I així acabo la universitat. Enamorada de la paraula, filologia, i de tot el que m'ha fet ser; de tu, i d'aquest nàufrag / de tot, que no / del teu amor / per a mi, del Miralles.
Gràcies.
doncs... que bé!
ResponElimina