thank you for the music

Dijous vaig entregar el treball de grau i, mentre me'l rellegia, en diagonal, vaig tenir la reminiscència exacta de cada part que havia escrit. I m'hi veia: a casa, en pijama, o a la biblioteca de lletres; amb la cua feta, desfeta, acabada de tornar de Salou, o després de ballet. Hi veia també el mal humor dels putos matins que em llevava d'hora i esmorzava amb articles del Miralles. O de les nits que em va mig-robar en Sunyol.Vaig recordar també que havia escrit les primeres ratlles després d'una classe de la M., que em va fer ser valenta en aquell moment, i vaig pensar que ella mai no ho sabria, això. Vaig recordar el moment quan vaig fer la primera cerca al web traces sobre el Premi Amadeu Oller, o el moment que explicava als meus amics que faria un treball sobre un certamen de poesia convocat per la parròquia de Sant Medir de Sants. Vaig recordar el dia que hi vam anar amb l'Alba. I el dia que hi vaig haver de tornar sola. Vaig recordar, però això no té mèrit perquè ho vaig fer a darrera hora, el dia que vam anar junts a la Biblioteca Nacional. I me l'estimo, aquell moment, no només perquè tu eres allà amb mi, sinó perquè vaig tenir tots els exemplars junts. I me'ls mirava, amb aquella tendresa de les coses que coneixes. Però, sobretot, vaig recordar com em sentia mentre redactava cada part. La por del principi, i les ànsies d'acabar, al final. O la impaciència mentre feia fotocòpies, subratllava articles o llegia al metro. I vaig somriure. Vaig somriure perquè vaig adonar-me que, a més de recordar on era i com em sentia, vaig adonar-me que tenia una mena de banda sonora particular que m'havia donat caliu durant les (tantes!) hores del procés redacció. Així, puc dir que sonava Beirut, com a preludi de l'estiu; Kings of Convenience com a obsessió permanent, o Iron & Wine amb la cançó més bonica del món. Al principi, també sonava Arcade Fire, com a crit de la llibertat i d'enyor de l'hivern als Balcans. Vaig recordar també les hores a la secció de cultura i espectacles d'El Punt-Avui, i el moment quan vaig lligar caps entre el David Castillo periodista i jurat del Premi. Al diari vaig descobrir en Damien Jurado perquè en G. muntava un festival i el convidava. També han sonat The Vaccines, amb la idea de sentir-los en directe a l'agost, i quan em sentia que el sexe ho embrutava tot. O Mishima, i l'angoixa de quan no ens sentim els crits. Els Love of Lesbian van treure nou disc i vaig enamorar-me des del principi d'Oniria, que sonava en un bucle molt més que infinit. En bucle, també, la cançó que (em) parla de tu d'Els Amics de les Arts, o Future Islands durant aquestes tardes d'estiu; la melangia d'en Joan Dausà (per contrastar l'absurd que tu no siguis aquí), o Litoral i l'atles enharmònic d'Arthur Caravan (el triomf eròtic en re major!) amb l'ànsia per la imminència del PopArb. 

Ara penso que només em queda (des)comptar dies per veure i viure molta, molta Música en directe: no només com a fil acústic llunyà i salvífic, sinó com a fons i forma ensems. I en aquests moments catàrtics sé molt bé per què em duu sempre ben enllà, o perquè la tinc tan i tan endins, travessant-me, una a una (ho noto!), totes les capes de pell.