inventari de paraules, o com estimar la dansa

Fa poc em van ensenyar que la vida és indissoluble de la dansa. En realitat, però, jo ja ho intuïa i, per això, en comptes de  reminiscència, em penso que entendre-ho va ser una mena de revelació. Només sé donar les gràcies d’aquesta manera: a puro grito y en silencio.

Un divendres al vespre, fent un mural de paraules d'allò que la dansa és per a nosaltres, em vaig guardar a la butxaca (i mig al somriure, també) la tríade  ànima, electricitat i llàgrimes. Perquè jo, perquè totes, n'estic convençuda, les sentim molt, aquestes paraules. Vull dir que, a més a més de sentir cada respiració, cada suspensió, cada relevé, també sentim l'electricitat, també ballem amb l'ànima. És per això que no m'agrada que la dansa s'erigeixi, a tot arreu, com a art efímer. Perquè es perpetua en l'espai com a moviment que és però, sobretot, perquè reverbera ben endins. És per això, també, que vaig somriure quan van dir "llàgrimes", perquè vaig pensar que jo no havia plorat mai per a res com he plorat amb la dansa. En aquest sentit estic convençuda que ballant cal superar no només unes barreres físiques, sinó també (o hauria de dir "sobretot"?) mentals. I fa mal. Per això hi vam escriure dolor, renúncia, sacrifici, disciplina o esforç. El miracle  —mai no deixarà de semblar-me un miracle— és que la dansa faci mal bellament. I no parlo només des d'un punt de vista merament estètic: entenc que, tot sovint, sentim un dolor positiu no només per al cos (que, poc o molt, podem arribar a emmotllar) sinó per a l'esperit. Per això hi vam escriure essència, energia o vida. 

La dansa, però, i per això hi vam escriure art, també comunica, també expressa, o, ben al contrari, també pot fer-nos sentir no-res. Em sembla que aquí resideix el meu per què no puc viure sense la dansa particular. Perquè m'evadeixo, però no m'evadeixo com un vespre que vaig al cinema i miro una pel·lícula i m’absorbeix, o quan llegeixo un llibre i sento el dolor dels personatges i aleshores ja no sóc ben bé jo sinó jo i una mica de vides alienes. La dansa és diferent. Perquè, en aquell "no-res", hi ha un huracà d'emocions a flor de pell. Sigui arran de terra o sigui ben enlaire, hi ha un tot: de vida, realitat, energia, màgia, sacrifici, esforç i dolor. Un tot que de vegades són llàgrimes perquè no puc fer-ho millor i hauria de., perquè quin mal el turmell dret i aquell esquinç que mai no se'm cura, perquè el cos no em fa cas, perquè no puc memoritzar aquest pas, perquè merda, merda, merda!, no passo el cap quan giro, però, sobretot, hi ha un tot que és una mena de terrabastall emocional que, en el fons, no és més que aquell moment quan jo, tota jo!, ja no tinc més vida més enllà d'aquelles quatre parets: quan he oblidat els problemes, els llibres que estic llegint, la pel·lícula que vaig anar a veure al cinema la setmana passada, quan no estic trista perquè no hi ha espai per a la tristesa, perquè, al meu voltant, en el mateix sacrifici-huracà, hi ha tot de personetes que m'estimo: ballant amb l'ànima,  desprenent electricitat.