Tots tenim coses de nosaltres mateixos que ens agraden i d’altres que ens
resulten insuportables. I tots sobrevivim amb la motxilla plena a l’esquena, i
no passa res. El veritable conflicte s’esdevé quan una cosa del nostre caràcter
xoca amb alguna cosa d’algú altre. D’algú proper. Però, sobretot, el conflicte
s’arriba (o no) a crear depenent de què hi xoca: perquè, si ho fa aquell
aspecte insuportable que estem treballant des de fa 3 anys, doncs mira, ves,
què hi farem. Em sap immensament greu, però ja ho sabem: ningú no és perfecte.
Però... i si hi xoca una virtut? Vull dir: i si allò tan bo que tens comença a
resultar-me insuportable? Aquí el conflicte es converteix en una putada. En una
PUTADA. Perquè “m’agrada que siguis així amb mi però no amb algú altre”. Per
res del món amb algú altre. És més: em rebenta que siguis així amb algú altre.
Però qui sóc jo per jutjar-te d’aquesta manera, encara que t’estimi? On és el
límit, justament perquè t’estimo? On acabo jo i comences tu i el teu món i tot
allò que jo no sé, i tot allò que passa quan no estem junts? Qui posa aquest
límit? On poses tu els teus límits? Per què no s’ajusten als meus?
El pitjor que ens pot passar és que, precisament les virtuts d’algú a qui estimem, accentuïn
els nostres defectes. Perquè, senyores i senyors, l’amor és molt més que aquella
utopia de “sóc el millor Jo del món quan estic amb tu” convertida en realitat.
I és que, precisament perquè l’amor treu el millor de nosaltres, sembla que
també sigui lícit que en tregui el pitjor. I és repugnant. Repugnant. (Estic
contenta d’haver trobat la paraula, crec que l’aniré repetint durant tot el dia:
repugnant!). Perquè tant de bo allò de “em fas TANT DE MAL quan fas això...” fos
suficient perquè deixessis de fer-ho. Sí, ja ho sé, sóc una egoista. I sí,
afortunadament el món no funciona així. I oh, sí, és clar: la llibertat
individual. Ja ho sé. I, al final, no anem enlloc. O anem enrere, perquè jo
tinc deu mil pessics al pit, i tu segueixes sense entendre res de res.
D'això de la llibertat... fa dies que hi penso i crec que ens han venut la moto. Vull dir, hi ha alguna cosa més antagònica a la llibertat que l'amor? L'amor lliure, dèien... Doncs no sé què dir-te. Jo l'amor el veig més com un lligam: quan la gent s'estima condiciona la seva llibertat a la d'un altre. I no només em refereixo a l'amor de parella, sinó, per exemple, als amics, a la família... Em diràs que estimar a un fill no és el símbol més gran de renunciar a part de la teva llibertat per dedicar-te a un altre!
ResponEliminaI, res, que m'has fet pensar en això! :*