26 negacions sense sentit

No sé conciliar la dicotomia de l’escriure i el viure. No puc no caminar descalça. No compto fins a mil abans de deixar que se m’esquerdi el somriure. No sé fer veure com si res, quan se’m desendreça la vida. No oblido les quaranta-tres maneres que vaig inventar perquè em desfessis la cua. No sé fer encaixar bé l’estiu amb la tardor. No deixo d’enyorar. No sé dir prou, quan és ben bé que ja n’hi ha prou, joder. No sé deixar d’intentar-ho, quan algú altre ja ha dit prou. No puc no tancar els ulls quan faig un petó. No mastego abans d’empassar. No sé no ennuegar-me amb el meu propi orgull. Sense la música, no sabria fer res. No puc evitar pensar que t’has convertit en el minotaure de què volia protegir-te. No puc no buscar la llum perfecta. No sé no mirar-te als ulls. No sé si penso abans de parlar. No sé què dir-te, quan em tractes malament. De vegades no trobo consol enlloc. No sé on és el límit. No sé no perdre’m en els altres. No m’acostumo a segons quins racons sense tu. No sé com sortir d’aquí. No em pentino gaire. Però no sé viure amb nusos als cabells. No sé què fer amb totes les meves antítesis. I així, infinitament, per molt que em negui fins i tot a mi mateixa. 

Tot seguiria així, infinitament, per molt que t'entregués fins i tot el racó més incògnit de mi: el negaries. Em negaries, quan fos ben fosc. I tornaries a negar-me, de matinada.