vincere scis, victoria ute nescis.

-->

Tornar, a priori, se’m fa igual de difícil que marxar... però és un dolor no desesperat – com ho era el de la maleta a mig tancar – sinó serè o, si es vol, nostàlgic. Absolutament nostàlgic. Potser per això tot s’acaba quan veig Barcelona des de l’avió, o quan arribo a casa i sento que és allà on he de ser, que conjugo amb una ciutat aquell “pertànyer” que abans em semblava tan rotundament inassolible.

Vaig aterrar a dos quarts de sis de la tarda del dissabte, i vaig pensar que quina sort tornar amb aquella llum, amb els colors ataronjats de la posta de sol que inundava tota la T1 d’El Prat, de manera doble, a més a més, perquè el terra aquell negre ho reflecteix absolutament tot (reflectia la meva por el 20 de gener, però crec que només ho vaig veure jo, això). I aleshores vaig pensar que 7 hores abans la V. em deia “afanya’t”, mentre jo intentava empassar-me les llàgrimes – cosa que, evidentment, no vaig aconseguir. Que 5 hores abans estava atrapada en un Zagreb cobert per neu i més neu. Vaig pensar que 3 hores abans corria per passadissos i escales de l’Aeroport de Múnich buscant desesperadament la porta G30 perquè al panell hi deia que ja feia 15 minuts que havia començat el boarding, i jo encara havia d’anar al lavabo i portava mil coses penjant-me del coll (la nostàlgia de 1645 fotos), els llocs on sempre arribaré tard, i el passaport que no trobo mai.

Però en aquell moment la llum d’El Prat era tan absolutament meravellosa que ja no em feien mal ni tan sols el 1800 km. que acabava de sobrevolar, ni tan sols la malenconia que sempre em fa pessigolles sota la pell quan surto per aquelles portes i veig mil cares i no sé on mirar perquè jo només vull trobar els meus pares.

I crec que en aquest moment va començar a ensorrar-se tot. Sortir per les portes, no trobar-hi a ningú, esperar, desesperar, i una abraçada, un petó, i és clar que (no) t’hem trobat a faltar! Mentre dins meu només ressonava un i tu? I tu? I tu, on ets? Has pensat una mica en mi? M’has enyorat?

Mai abans havia perdut tant durant un viatge Bé, no sé si perdre és la paraula, perquè si en dues setmanes tot el que jo pensava que tenia, que teníem, que érem, ha pogut evaporar-se d’aquesta manera... no sé si era ben bé meu (i dic meu i no nostre, joder...)

I només em pregunto en quin país era jo mentre tu tenies el fetge (o la covardia) per deixar-nos escapar. I penso, i desitjo, amb totes les meves forces, amb totes les meves forces, hòstia puta!, que no fos una d’aquelles nits que jo moria perquè m’abracessis, ni que fos un minut. Que no fos una d'aquelles nits que jo (et) cridava endebades. Que no fos una d'aquelles nits que jo estava segura que t'estimava.

No en queda res, de tot això. Només verí.

_____

(...)
Voldria donar-te alguna cosa, però puc veure només el fang
que duc a les sabates, la meva llibertat i un camí d'esbarzers.
I aquell trosset del cel amb núvols de la fira com mamelles que parlen
mentre venen i van.
Però això, abans que jo arribés, ja era teu.

(Anna Aguilar-Amat)