repartiment de béns

«L'amor, l'amor només, ungles i colzes,
una tristesa vencedora, semen,
dies de vent i catedrals de súplica.»

T’escric això per dir-te que els t’estimo, si vols, te’ls pots quedar tots. Però creu-te’ls, si us plau, creu-te’ls!, que eren de veritat. Eren tan de veritat que jo, ara i aquí, recordo el to de veu amb què vaig pronunciar cada un d’ells. Acuradament (amb tu mai no tenia pressa, teníem tot el temps del món...). Però ara tant fa, de debò: te’ls regalo, fes-los teus (sé que no vas ser capaç d’apropiar-te’n mai cap): tenen tacte i probablement facin olor d’alguna nit de llum taronja i vermella, de pols i de remei.

L’adolescència ja me la quedo jo, que és molt meva. Que jo sóc molt així, tèrbola i abismal, malgrat que tu sempre volies que en fugíssim, d’aquestes dues paraules; tu sempre volies mars en calma, conquerir la serenitat en veu molt baixa, vedar certs te(r)mes i, gairebé, alguns batecs desesperats. Però jo – tragèdia latent – mai no he sabut callar-te. I aleshores venia la por paralitzadora. I el silenci, sempre el teu silenci, també. I les pestanyes més boniques del món. (¿Recordes el desig que et vaig fer demanar?)

Emporta’t tu, si us plau, la llum blava. El que abans eren batecs ara em fa pànic. I no la puc ni veure. Les llàgrimes, que sempre han estat meves, deixa-les aquí... sé que saps quantíssim estimo l’aigua salada. Deixa’m les carícies, també... m’han curat moltes nits d’insomni sense que tu ho sabessis. A canvi et regalo una mica de valentia, jo, que darrerament m’he fet molt forta. I tu potser la necessitaràs més que jo. Les discussions, si us plau, deixem-les volar. I els “m’agradaria que...” també mereixen ser lliures, ¿no trobes?

La resta no és tan important. Els rastres de l’altre sé que els guardem tots dos a la pell. I dins meu, molt enllà, ben endins!, sempre hi haurà l’espurna de nosaltres, els gemecs, el dolor, i les nits que em salvaves sense que jo t’hagués d’explicar per què plorava. Però també la Vida i aquest plural que ha tenyit de mil colors una tardor ben grisa. Tot i així, he de dir-te que jo em quedo només per a mi aquell dia de la platja. I un petó de La Central. I somric perquè, si poguessis triar, sé exactament quins petons voldries quedar-te tu.

El rancor no existeix – no per part meva. Et regalo totes les cançons que hem fet sonar, també, que segur que alguna et farà somriure quan la sentis i recordis que jo te n’he parlat. Jo guardo les teves paraules com a tresors. Com a tresors, que és el que són. I aquest secret que va ser només nostre, també. Seràs l’ocell, i en seràs la bandera. T'estimo.

*