El primer cop que va fer l'amor, però, ja es va adonar que allò del cor lligat al canell era inviable. No només pels impediments d'un tros de carn voluble que s'entortolliga per les cames, els dits i els mugrons, sinó perquè sempre, sempre acaba, tan bon punt es despista, dins el pap de tothom qui diu que se l'estima. Ni tan sols li descorden el nuset del canell, se'l mengen directament, sense mastegar, i aleshores ella ha de tibar de l'aorta enfora i quan recupera el cor se'l troba ple d'engrunes de vides alienes que ha d'espolsar ràpidament perquè, si no, té por que el corroeixin, que el digereixin, nyam-nyam, que el metabolitzin i que, al final, ja no sigui el seu cor ni sigui res més que un succedani de vida excretada. És per això que t'ha dit que es desfarà el nus, que deixarà anar el cor i que deixarà que marxi ben lluny de tothom, i en especial ben lluny de tu, perquè t'estima. Perquè t'estima i, doncs, prefreix que un papagai gegant s'empassi el seu cor i se l'endugui als mars del sud abans que tu, tu que tant t'estima, t'acostis ni un segon de vida al seu cor de vent.

*