El suïcidi és l’absència total de música, vas dir-me que deia Josep Palau i Fabre, aquell matí que vaig venir a portar-te els apunts de Lexicologia. I ho vas xiuxiuejar, com si res, a Romàniques, amb tota la taula plena d'articles d'ell i dient que n'havies d'entregar un treball a l'endemà i que l'acabaves de començar. I que, a sobre, a la tarda treballaves. I parlaves de poètica, com si res, en veu molt baixa. I després van venir els missatges, l'insomni i les confessions. Tot molt barrejat, tot indestriable, i jo ja no sé on va acabar la tírria que et tenia perquè un dia vas dir que el "tu, tu, tothom" era poesia, i que a mi em faltava cultura. Quins collons, vaig pensar. Però després, no sé com vols que t'ho digui, vas deixar de ser l'aneguet lleig per convertir-te en l'home que absorvia totes les meves mirades en una Diagonal plena a rebentar. Tu, que no volies arribar d'hora a la feina. I jo, com sempre, des d'una distància prudencial. Si bé és cert que no se'ns van arribar a creuar les mirades aquell migdia, suposo que sí que van xocar els nostres respectius móns. (Suposar mai no se m'ha donat bé, ja em perdonaràs, però és com quan tu dius que no saps mentir, i tot i així menteixes). Doncs això, els móns, deia, que se'ns van creuar, i a partir d'aquí a mi ja se'm barreja tot.

I l'Univers, dins teu, al pou dels teus ulls...

...l'Univers, dins teu, i jo buscant-te.

*