"Espero que lo que tengas ahora sea lo que siempre deseaste", xiuxiuejava la Najwa Nimri en aquella pel·lícula que vam veure un divendres al matí al sofà de casa teva. I en certa manera ho desitjo de tot cor. Però tant de bo tu i la teva vida fossiu ben reals i sense mentides i sense fer veure res, sense fingir cap orgasme. Tant de bo la paraula lesbiana no et fes ennuegar; tant de bo fossis tu qui tingués el control de qui ets, de com ets... tant de bo tu de veres, princesa, i no la societat. Tant de bo no t'haguessis fet fer els mobles a mida en aquella casa on jo no podia ni respirar, tant de bo no t'adormissis pensant en totes les noies que et faràs d'amagat. Tant de bo poguessis ser valenta, joder! Tant de bo, Sara, quedés un bri de llum de la persona més infinita que vaig conèixer mai.
I cada tardor, i cada dia una mica, però sobretot demà, jo em desfaig de nostàlgia. Però perquè jo sóc la mateixa, perquè em sembla que ni tan sols he mudat totes les cèl·lules des del darrer petó que et vaig fer. Però ara penso en el temps dels altres (en el concepte, abstracte, que vaig aprendre fa poc), i em pregunto com deuen ser ara els teus mitjons, què deus fer després d'anar a la feina, com deus somriure, i inevitablement penso en quantes, quantes coses m'he perdut de la teva vida. En quantes, quantes vides hauria volgut compartir amb tu.
Preciós, no deixis mai d'escriure, siusplau.
ResponEliminaM'ofego, si no ho escric, de tant en tant. Qui ets? :)
EliminaI jo, que et vaig viure (un xic, un poc) a l'huracà d'aquest amor! El temps passa i la pell s'impermeabilitza. Sort que els petons (d'ànima, de cel, d'arrel a les ungles) no muden...ni de cèl·lules, ni de pell(s).
ResponEliminaTan lluminosa com sempre... malgrat les sombres i els silencis.