Una tristesa per a Schiele

Hi hauria d'haver una mena de tristesa específica per als papers importants que s'arruguen, les mitges foradades o els pintaungles que s'estan acabant. Per a les sabatilles de ballet que vaig oblidar un divendres a l’aula, o per a aquell llapis que a tots ens rodolava al fons de la motxilla quan anàvem al col·le. Per a la frase dels deures d’anglès que deixem en blanc o per als listenings que no s’entenen. Hi hauria d’haver una mena de tristesa específica per a l’enyor que fa rebombori a dins perquè ningú no el pot consolar, per als llibres que s’acaben però segueixen foradant la pell, per a les espirals que no vam dibuixar plegats. Per a l’insomni, per als avions que volen de nit, per a les sales d’espera buides. Hi hauria d’haver una mena de tristesa específica per a aquell tren que vam agafar a Ljubljana amb el meu pare, per a les portes que grinyolen, per als relevés a què no hi acabem de pujar. Per als correus sense contestar, per als moments que abaixem la mirada, per als qui no pinten les diferents veus als preludis i fugues de Bach. Hi hauria d’haver una mena de tristesa específica per a quan dormim cadascú en una punta diferent del llit. Per a mi, massa sovint, darrerament. Per a la solitud de Schiele.