2012: you are already home when you feel loved

Si bé el 2011 va ser un terrabastall emocional en tots els sentits, el 2012, en general, m’ha servit per posar els peus a terra, per assentar les idees (i els sentiments) i, sobretot, per gestionar la sobredosi de batecs que, de sobte, em van fer bullir la sang ara fa poc més d’un any. Així, doncs, continuo sent blau, sent-te blau, sent-te mar, però —i ja ho deia, que amb tu mai no tindria pressa—vam decidir-nos pel camí llarg, que és com un eufemisme de difícil, i em fa l’efecte que, una mica sempre, en pagaré(m) les conseqüències... però no em fa res: em sembla que sempre seré capaç de donar-te algun motiu per aferrar-te a mi (nàufrag de tot, que no del teu amor). I això serà tot. I això serà prou. I you’ll be my master, and I’ll be your fever serà el meu nou yo seré tu euforia y tu incondicional, i no se’n parli més.

I mentre escric això tinc la sensació que no m’he mogut gairebé gens del lloc on era ara fa un any, perquè, en realitat, el 2012 també ha estat una terrible col·lecció d’errors, de petits penediments, d’impulsos, de confusió o, per què no dir-ho, de caos general. Però penso que tot plegat m’ha servit, si més no, per refermar-me en l’ara i en l’aquí, i això —permeteu-m’ho— ja em val totes les pífies del món. He de dir, no obstant això, que no sempre he agafat el camí més llarg per tornar a casa, i que d’aquest 2012 guardo instants que no voldria perdre mai. M’enduc sota la pell aquell salt a l’aigua, amb vestit inclòs, al març amb l’E., les tardes d’agost amb Postcards from Italy a tot drap al cotxe de la V. (que m’ha esdevingut essencial), la llum de la posta de sol després de 15 hores d’autobús, passat Sarajevo; aquell matí a la casa d’Ivo Andrić; el dia que els veïns se’m van endur a l’illa del far a les 7 de la tarda; la setmana plena de sol, sal i música a šibenik amb l’Asija i cada instant del Terraneo Festival i de totes les abraçades (més que inesperades) que vaig trobar-hi. El 2012 ha estat, per excel·lència, el meu any musical, i ni tan sols sóc capaç de comptar tots els concerts en què en G. m’agafava pels malucs des del darrera (no tinc prous gràcies, per a tu, però ja saps que estonosepara). El 2012 ha estat fer anys al popArb, trepitjar Zagreb per primera vegada, anar (i tornar) en vaixell a Hvar, visitar Sarajevo, un cop més, a l’hivern. El 2012 ha estat vint-i-cinc sota zero, al febrer, quan l’I. i jo sortíem del cine i a mi se’m congelava el cabell; acabar la carrera (amb tanta por i amb tanta il·lusió alhora!) i que el meu pare i la meva mare i el meu padrastre —els meus pilars fonamentals a la vida, encara que no ho digui mai— fossin allà per veure-ho. El 2012 ha estat dir, per primera vegada, “jo de gran vull ser com tu, M.”, i que sigui veritat de la bona i que tu siguis un àngel; ha estat rebre un llibre un divendres de desembre a la D1 (gràcies i més gràcies); ballar molt, potser massa, i que la L. em corroborés que la dansa mai, mai!, no em serà indissoluble de la vida (gracias por el equilibrio). El 2012 ha estat descobrir que, encara que la meva família de debò sigui lluny, al carrer del Principat en tinc una altra que també és meva, i que també és REAL (el riure de l’Anna, les abraçades de l’Aurora, i que l’Ariadna sigui tot allò que em dugui a mi). El 2012 ha estat banyar-me a l’octubre, tornar al Tibidabo després de 10 anys, descobrir que les amigues de la meva mare també poden ser amigues meves, saber que la llum sempre em serà Blanca. El 2012 és en Casasses regalant-me un poema en veu alta al parc de la Ciutadella; l’Emma, recuperant a poc a poc la il·lusió, l’Elena i els seus ulls verds removent-me, sempre, tota l’ànima. El 2012 són carreres a l’aeroport de Múnich; abraçar per primera vegada les meves bessones preferides i ser, per fi, per fi!, davant de la càmera quan dispara la N. (gràcies per tota la llum de Sevilla). 2012 és una coreografia amb les meves ballarines, i la felicitat en veure-us somriure; tornar a aprendre anglès i conèixer la L. i la Y. I en Ll., i que m’agradin els dimarts i els dijous perquè fem concurs de pastissos a la nostra taula. El 2012 són 3 mesos a El Punt-Avui i conèixer la M. i la M., xerrar en veu alta les tardes a la redacció i pensar, en silenci, que són tan complementàries que espanta. El 2012 és saber que la L. (ets molt més que valenta!) era a prop i lluny alhora i que ara tenim un secret, encara que jo no el sàpiga cuidar prou (em sap greu, però hi sóc sempre); el 2012 és en F. i l’univers dins teu, com un àngel: t’enyoro cada dia que sóc a la universitat, hauries de saber-ho; són Starbucks amb l’Alba, que per a mi sempre serà la primera llum del dia, admirar la Júlia des de lluny, i des de la lluna (tot i que, ja ho saps: seré els teus ulls de sol a sol!). El 2012 és la Cuore Stilo (la jerga de la moda i la vida per compartir) amb la Maria (gràcies per ser i estar sempre tan a prop, t'estimo tant que m'ho callo), abraçar per primera vegada i dormir a casa d’en V., que és un follet, veure la Jelena a Orebić, i tornar-nos a banyar juntes després de dos anys. 2012 és pujar caminant al cementiri i aquell nus a la gola davant la majestuositat de l’Adriàtic; són concerts (i xiuxiuejos) al costat de l’Anna, els dijous d’assaig i Ateneu amb els de Banda, o els "sort que avui és divendres i ballem." 2012 és enamorar-me d'un llibre que m'ha ensenyat que el meu temps no és el temps dels altres; és tornar a escriure per ser qui sóc; anar en barca, durant 28 dies, cada dia, a les 3 de la tarda, amb el millor capità del món; escriure correus en català i enviar-los a Croàcia (I., de vegades penso que ets una mica jo però al revés: espero tenir temps i paraules per corroborar-ho), i els Skypes amb la Vedrana, que fa que la distància mai no hagi existit

2012 és aprendre que you are already home when you feel loved  —i adonar-me que, gràcies a tots vosaltres, en realitat, tinc dues cases, dues vides, dos llocs al món. Gràcies, de tot cor, per fer-ho possible: per la vida que em feu ser, per ser-ne la llum, el cant i la bandera.

I que tinguem sort.