terra de blat

Actuo compulsivament (per por de penedir-me, és clar, d’allò que no he fet) gairebé per defecte. Gairebé per impuls. Gairebé convençuda que moure fitxa és conditio sine qua non per avançar. Per no perdre’m. Per no quedar-me estancada. I, tot i que girar la cara i parar-te la galta aquella nit va ser una acció presa molt a consciència, no deixa de ser, salvant totes les distàncies, una mena de no-acció, per a mi. Una mena de no-moment. Una mica de no-jo: jo, que ja fa temps que vaig des-santificar l’amor; jo, que faig veure que no crec en la monogàmia ni en les binarietats del món però que no puc deixar de mirar-te als ulls i de preguntar-me on deu ser el teu límit. I si el descobriré mai.

És irònic, en tot cas, que, la primera vegada en molt de temps que no faig res, o més ben dit que des-faig (que evito!) una acció, aquesta negació m’hagi dut a fer una passa de gegant. Algú em va dir que devies ser una força centrípeta. No l’ets. O, en tot cas, em sembla que deus ser molt més que això. Em fa l’efecte que res no tindria sentit si tu només fossis una excusa per sortir de l’espiral on era. Estic convençuda que, si fossis força centrípeta i prou, no sabria aferrar-me d’aquella manera al teu cos. Per això, i només per això, no busco res més que allò que tenim entre mans, que aquesta olor de tu, de vegades arreu... de vegades fins i tot als vestits. Aquest abraçar-te gran i sentir-me bé (de tant en tant). O la promesa que m'he fet de no precipitar-me (precipici avall). Una mica com esperar-te, des d'aquí on sóc. Des d'aquí on em desfaig de tot allò que no vull que et taqui la pell. Des d'aquí on em sé força centrífuga per buidar-me de tot. Perquè sí. Perquè el meu cos m'ho demana.