Fa uns quants dies vaig llegir que en la nostra pell hi ha 200.000 receptors
del fred i de la calor, 500.000 receptors de la pressió i del tacte i... gairebé tres milions de receptors del dolor! No he deixat de pensar-hi ni un segon, en
això. I també: quantíssims receptors del dolor devem tenir sota la pell? O,
fins i tot: què els regeix?
L’altre dia l’E. em va venir a dir que, quan una persona té un tret X (circumstancial, o no) que la fa sentir insegura, per molt que tu no l’hi vegis, has d’anar amb molt de compte de no fer-hi inferències. Dit així sembla molt lògic i, fins i tot, instintiu. (Em sap greu, E., però per a mi ets preciosa). Però una persona en ella mateixa pot ser el nostre tret X? Aquesta pregunta tan simple fa molt de temps que em ronda pel cap, per molt que la M. em digui que no tinc compassió. I ara m’explico: per què ens afecta més allò que determinades persones pensin i/o diguin de nosaltres que el que en pensin moltes d’altres? Per què la mateixa E., que em deia que no fes inferències als trets X, no és capaç d’adonar-se d’això? No és, si més no, curiós, que l’amor ―qualsevol tipus d’amor― ens faci fràgils davant de l’altre? Estimar no és, com em diu la M., saber capaç l’estimat de trencar-te en mil i un bocins i, tot i així, confiar-hi cegament?
El cas és que jo, la fragilitat per antonomàsia, no m’hi acostumo, a això. A aquesta facilitat per ser ENCARA més vulnerable davant de certes persones. Sobretot, suposo, perquè moltes vegades aquestes persones no són del tot conscients de la càrrega que jo els estic atorgant. I, és clar, no saben que han d’anar amb una mica més de compte. I la història (les històries) sempre acaben igual: jo m’enfado o em decebo o estic trista, i moltes vegades el/la “culpable” ni tan sols és conscient que jo estic enfadada, decebuda o trista. I, al final, la M. m’acaba dient que no puc ser tan exigent amb les persones del meu voltant, i aquesta frase se’m converteix en una mena de punt i final on he acabat estavellada infinites vegades. Però crec que no he de resignar-m’hi (ni tu tampoc haguessis hagut de fer-ho, M.), perquè algú, algun dia, pot dir-te que no passa res que siguis així perquè ja els hi està bé, perquè hi ha amors incondicionals. I el miracle: de vegades, encara que no en siguem conscients, hi ha algú que, tàcitament, comparteix la càrrega amb nosaltres.
I, al final, penso que dec tenir el mateix nombre de receptors del dolor que de la felicitat. I així, i no sé ben bé com, sempre acabo guanyant.
L’altre dia l’E. em va venir a dir que, quan una persona té un tret X (circumstancial, o no) que la fa sentir insegura, per molt que tu no l’hi vegis, has d’anar amb molt de compte de no fer-hi inferències. Dit així sembla molt lògic i, fins i tot, instintiu. (Em sap greu, E., però per a mi ets preciosa). Però una persona en ella mateixa pot ser el nostre tret X? Aquesta pregunta tan simple fa molt de temps que em ronda pel cap, per molt que la M. em digui que no tinc compassió. I ara m’explico: per què ens afecta més allò que determinades persones pensin i/o diguin de nosaltres que el que en pensin moltes d’altres? Per què la mateixa E., que em deia que no fes inferències als trets X, no és capaç d’adonar-se d’això? No és, si més no, curiós, que l’amor ―qualsevol tipus d’amor― ens faci fràgils davant de l’altre? Estimar no és, com em diu la M., saber capaç l’estimat de trencar-te en mil i un bocins i, tot i així, confiar-hi cegament?
El cas és que jo, la fragilitat per antonomàsia, no m’hi acostumo, a això. A aquesta facilitat per ser ENCARA més vulnerable davant de certes persones. Sobretot, suposo, perquè moltes vegades aquestes persones no són del tot conscients de la càrrega que jo els estic atorgant. I, és clar, no saben que han d’anar amb una mica més de compte. I la història (les històries) sempre acaben igual: jo m’enfado o em decebo o estic trista, i moltes vegades el/la “culpable” ni tan sols és conscient que jo estic enfadada, decebuda o trista. I, al final, la M. m’acaba dient que no puc ser tan exigent amb les persones del meu voltant, i aquesta frase se’m converteix en una mena de punt i final on he acabat estavellada infinites vegades. Però crec que no he de resignar-m’hi (ni tu tampoc haguessis hagut de fer-ho, M.), perquè algú, algun dia, pot dir-te que no passa res que siguis així perquè ja els hi està bé, perquè hi ha amors incondicionals. I el miracle: de vegades, encara que no en siguem conscients, hi ha algú que, tàcitament, comparteix la càrrega amb nosaltres.
I, al final, penso que dec tenir el mateix nombre de receptors del dolor que de la felicitat. I així, i no sé ben bé com, sempre acabo guanyant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada