L'altre dia vaig veure per enèsima vegada el Monólogo de Leire, del final de Piedras --pel·lícula escrita i dirigida per Ramón Salazar i una indubtable i vertadera joia del cinema espanyol.
I l'altre dia, per enèsima vegada, se'm va tornar a clavar a la pell la veu de la Najwa Nimri xiuxiuejant ¿tú crees que nos enamoramos sólo para no estar solos? I vaig pensar en quan vam anar a Lisboa l'estiu del 2009. I vaig pensar en quantes coses havien canviat d'ençà l'estiu del 2009, començant per mi. ¿Has visto qué egoístas nos volvemos cuando estamos solos? I ara que sé que el meu temps no és el temps dels altres, m'atreveixo a demanar què deus recordar tu d'aquell estiu del 2009. O si certes coses et deuen fer nosa de la mateixa manera que em fan nosa a mi; si els errors et deuen pesar igual. Potser s'hauria de consensuar el pes dels records: tres quilograms per a tu i tres per a mi, sisplau. Espero que tu novio el médico tenga cura para el egoísmo. També es podria prohibir sentir que voldries canviar de persona, en els teus records. Ningú no s'hauria de permetre la gosadia de: tant de bo Lisboa, que és tan especial, no l'hagués trepitjada mai amb tu. Tant de bo amb algú que m'estimés de debò. Perquè, ei, d'ençà l'estiu del 2009 ja he après què és l'amor de debò. I què no l'és, també. I que allò no l'era, sobretot. I ara que per fi estic tranquil·la i que no sento gens de ràbia ni de penediment ni cap espurna de tota aquella infinitat de tu, ara que torno a poder escoltar totes les cançons del meu iPod, ara puc dir-te que espero que lo que tienes ahora sea lo que siempre soñaste tener.
Em fa feliç ser plenament sincera en reconèixe'm que jo, quatre estius després, sí que ho tinc, que el meu "ara" i que aquest plural sí que mereix Lisboa i Croàcia i París i tots aquells racons del món que sempre he somniat amb trepitjar. I em fa feliç saber que, quan torni a Lisboa, l'Atlàntic no tindrà regust de tu. Em fa feliç, sobretot, perquè m'ho dec a mi mateixa, però també per brindar que ja mai més hagi tornar a sentir aquella perversitat de: ¿Dónde irán los sueños cuando no los conseguimos? Perquè els somnis, i ja ho vaig dir en visitar la tomba de Cortázar, hi són per fer-los realitat.
I pel que fa a tota la resta, estic plenament convençuda que no ens enamorem només per deixar d'estar sols. Sobretot perquè l'amor és gairebé tan altruista com egoista, i suposo que aquest n'és el perill... no tant do ut des, sinó donar (i rebre alhora) perquè, a estones, en som un de sol. Heus aquí la màgia i l'abisme. El cas és que jo això, l'estiu del 2009, encara no ho sabia. Així, doncs, cal tornar a Lisboa i brindar per la Vida, amor meu, perquè em moro de ganes d'explicar-te que els portuguesos diuen "saudade" d'això que jo sempre sentia abans de conèixe't. Cal tornar a Lisboa i fer tots els quilòmetres que volem fer perquè en realitat los sueños no son más que una excusa, pero una excusa muy gorda: son la excusa para VIVIR. (I això --que em sé de memòria des del 2009 imitant la veu de la Najwa Nimri-- no ho havia entès fins que vas arribar tu).
Em fa feliç ser plenament sincera en reconèixe'm que jo, quatre estius després, sí que ho tinc, que el meu "ara" i que aquest plural sí que mereix Lisboa i Croàcia i París i tots aquells racons del món que sempre he somniat amb trepitjar. I em fa feliç saber que, quan torni a Lisboa, l'Atlàntic no tindrà regust de tu. Em fa feliç, sobretot, perquè m'ho dec a mi mateixa, però també per brindar que ja mai més hagi tornar a sentir aquella perversitat de: ¿Dónde irán los sueños cuando no los conseguimos? Perquè els somnis, i ja ho vaig dir en visitar la tomba de Cortázar, hi són per fer-los realitat.
I pel que fa a tota la resta, estic plenament convençuda que no ens enamorem només per deixar d'estar sols. Sobretot perquè l'amor és gairebé tan altruista com egoista, i suposo que aquest n'és el perill... no tant do ut des, sinó donar (i rebre alhora) perquè, a estones, en som un de sol. Heus aquí la màgia i l'abisme. El cas és que jo això, l'estiu del 2009, encara no ho sabia. Així, doncs, cal tornar a Lisboa i brindar per la Vida, amor meu, perquè em moro de ganes d'explicar-te que els portuguesos diuen "saudade" d'això que jo sempre sentia abans de conèixe't. Cal tornar a Lisboa i fer tots els quilòmetres que volem fer perquè en realitat los sueños no son más que una excusa, pero una excusa muy gorda: son la excusa para VIVIR. (I això --que em sé de memòria des del 2009 imitant la veu de la Najwa Nimri-- no ho havia entès fins que vas arribar tu).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada