El fet que jo sigui una drama queen de cap a peus és una realitat coneguda a bastament. Els límits del meu dramaqueenisme, però, són un misteri inescrutable fins i tot per a mi. I, si bé és veritat que això de sorprendre'm a mi mateixa em manté, en certa manera, molt viva, he d'admetre que de vegades tanta muntanya russa, TANTA muntanya russa... doncs què vols que et digui. I ja no només per mi (que acabo esgotada, oigan), sinó pels altres: amics i ama(n)ts i persones random que, oh, quin desastre!, s'ha esdevingut que estiguessin a prop en aquell moment.
Perquè, és clar, qualsevol excusa és bona per desencadenar la tragèdia: m'he posat el maillot (i el coulotte i les mitges i la samarreta que va a sobre de tot això i llàstima que no porti tutú perquè la imatge podria ser fins i tot poètica i naïf) i no he fet pipí, dramón; algú m'ha parlat en un to de veu que jo no considero adequat, pft; la flauta del costat estripa i desafina i jo vaig com boja intentant-m'hi acoblar durant tot l'assaig, idiota!; el protagonista de la pel·lícula no puja al tren i es queda amb la noia al poble, els ulls negats i, molt probablement, una llàgrima galta avall.
També hi ha els clàssics: que una coreografia no em surt, sóc una inútil i no sé què faig ballant; que en Víctor no agafa el telèfon i fa una hora que no mira el whatsapp, segur que ha passat alguna cosa; que els meus pares no són a casa i haurien de ser-hi, trucar i trucar i trucar i on sou i què feu i per què i quan torneu; que algú em canvia els plans a última hora: no home no, no havíem quedat així, jo tenia pensat allò i ara tu vols això i jo no sé com fer-ho sense allò i... I ja no parlem de quan als exàmens sortia alguna cosa que jo no esperava que hi sortís, quan plou més de dos dies seguits, quan explicava alguna cosa a una amiga i em deia "no t'entenc", quan algú a qui estimava no em corresponia, quan els meus pares desaprovaven un acte meu o, també, i sobretot, quan sentia dir el famós: "és que és millor que siguem amics".
En tots aquests moments (i en una petita infinitat de situacions més) sóc capaç de veure com per dins m'esclata alguna cosa, i com tota jo, com totes les meves articulacions, s'omplen de miques de tot i això i com m'indundo, literalment, de tristesa. (D'una tristesa que, per què enganyar-nos, ja em regalima galtes avall mentre somico desconsoladíssima i tinc la sensació que allò és la fi del món tal com el coneixem ara).
La putada, i ho insinuava al principi, és quan això m'agafa desprevinguda. Hola, hormones, què tal? O quan pel mig hi ha alguna persona que és el meu tret X (perquè les persones poden ser trets X!) o quan començo a espiralitzar-me i a embolicar la troca i a encegar-me de mi mateixa amb mi mateixa i jo, jo, jo, que estic trista, que això no pot ser, que pft, que joder, que ara com faig això, que per què no així, que tal i tal i tal. I aleshores, en un breu instant de lucidesa (desenganyem-nos: normalment hi ha algú que em sacseja i em dona un kleenex i em diu tranquil·la) surto de l'espiral i somric i m'espolso els dubtes i els drames i, parlem clar, les tonteries, i torno a ser una mica més jo (o una mica menys jo, qui sap!) i raono amb el cap i no amb allò que s'ha fet miques dins meu i gràcies per ser aquí, per abraçar-me així. I sant tornem-hi: que n'hi ha per a tots... i en sobrarà!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada