trossejant-me els llavis

Si pogués demanar qualsevol mica de treva, demanaria un xic de treva del fred, perquè deixessin de trossejar-se’m els llavis, i un xic de treva del mi cap a tu, del sempre tu, de l’arreu amb tu. (No per res, sinó per mi ―un xic de treva de mi per a mi). I, finalment, un xic de treva a la D1, perquè penso que hi ha coses que és millor que morin allà. I que morin JA. I també, i si us plau, un xic de treva d’aquesta ràbia i d’aquest (només mig) delit en ballar i d’aquestes llàgrimes que no sé si acaben de ser-hi (o si me les he empassat tantes vegades que ja ni tan sols ennueguen). Un xic de treva ara que ets massa a prop per ser lluny, ara que tot plegat segueix massa endins i no deixa de ser un huracà de poca volada, però alhora tan ple de tota jo i de tota tu i de llavis trossejats ―no sé si pel vent que m’empasso o per tot allò que callo i m’amago arreu del cos, per si mai decideixes d’apropar-te i de reencaixar-te amb mi... encara que sigui d’improvisat, d’imprevist, de temporal i de fred. 

Que m’és igual tot el fred i que em sagnin els llavis si tu hi ets com abans.