2013

Si pogués triar una sola paraula per resumir aquest meu 2013, seria dir que em sento profundament agraïda. 

Agraïda de cap a peus, a aquests 365 dies, per tanta, tanta vida. Agraïda pel terrabastall i pel sobtat capgirament que, des de la matinada de l’1 de gener, m’ha fet moure-ho tot (i potser, inevitablement, també a tothom) de lloc, però sobretot a mi, perquè vas arribar tu i vas omplir tots els buits, fins i tot els que jo no sabia que existien. I ja no n’hi ha cap, de totes les esquerdes que em trencaven per dins. Ja no en queda res, d’aquell sentir-me sola de l’ara fa un any. Ja no me’n recordo com és ser conscient de no moure’s de lloc, de ser en una mena d’atzucac i no poder fer res més que acumular errors, penediments, impulsos i confusions i fer-ne bola, de tot plegat. Fer-me bola, jo, de tant entomar pífies. Em sento profundament agraïda, doncs, perquè mai hagués pensat que una nit, que un gest, que una no-acció, em pogués canviar la vida. Literalment, canviar-me la vida. I tanmateix així començava, aquest 2013: amb un petó que no vaig fer (perquè els petons es fan, en un fer plural i meravellós), i amb el regust de la profunda convicció que, malgrat tot, havia de fer-te’l.

Però a aquest 2013 no li dec només l’amor, en majúscules, i bategant-me a cada plec del cos. Estic profundament agraïda, també, per tants i tants quilòmetres (i avions i trens i cotxes): el 2013 és Leipzig, Berlín, Londres, París, València, Dubrovnik i L’Alguer. Per aquest ordre, i gairebé sense alè. I amb tot, i a poc a poc, fent els somnis realitat, com escriure “gràcies” a la tomba de Cortázar, al cronopio más grande. O fer classes de català a alemanys per primera vegada a la vida. I adonar-me que potser això és el que m’agradaria fer sempre, d’ara ençà: ensenyar, i veure com algú somriu quan, per primera vegada, entén alguna cosa. I pensar que això també és llum.

Agraïda als que hi sou sempre ―pels bons moments, pel mal a les galtes de tant somriure, per fer que tot pagui una mica més la pena. Gràcies, M., per ser-me el nord, per obrir-me els ulls, per fer-me créixer tant, per accentuar-me les virtuts i ajudar-me a polir els defectes. Ja fa anys que, si no camino sola, és per tu. Gràcies, J., per ser la meva ex-profe preferida, i per fer que la nostra amistat superi, amb escreix, el notable alt: no puc sinó somriure quan somrius, i això és meravellós. Gràcies, A., per aprendre, a poc a poc, a encarar-te amb el món i a digerir-ho tot, gràcies pels vibratos afinats, per les hores de Passió i per ser la millor consellera del món mundial. Gràcies, M., per ser-hi sempre, sempre, malgrat la distància; gràcies per seguir compartint llibres encara que sigui fora de les aules. No t’ho dic mai, però llegeixo (i llegiré sempre) tot allò que escriguis. Gràcies, L., per llegir-me a mi, com un llibre obert. Gràcies per ser-me refugi i huracà alhora, per tots els oxímorons i per l’aleteig a les entranyes. (Et batego sempre a contratemps). Gràcies, V., per ser tan valenta i per haver vingut, gràcies per entendre’m en tots els idiomes que sé parlar (i callar). Gràcies, E., per mirar-me als ulls, per saber quan puc més i quan puc menys i per ensenyar-me tant, amb tanta paciència... per somriure’m a tothora. Gràcies, A., per fer que m’agradin els dilluns, per riure tan fort i per les galetes, i les xuxes i els punts de llibre i, sobretot, sobretot, per les abraçades que no m’espero. Gràcies per aprendre tant, per créixer tant de pressa, per ensenyar-me les coses senzilles i per la incondicionalitat. Gràcies, M., per seguir sent-me àngel. Gràcies, J., per un any més, per un estiu menys, per ensenyar a en N. a nedar amb mi. Gràcies, E., per tantes hores a través de la pantalla i per tantes paraules boniques.

Mil gràcies també als qui heu arribat fa poc, però malgrat això us heu fet essencials: gràcies i més gràcies, N., per la complicitat i perquè sempre triaria tornar a conèixer-te a tu; gràcies a miss Rothkovic pel te i les galetes aquell dia d’agost que ja setembrejava (i gràcies als amfitrions per aquell dinar magnífic). Gràcies, D., per tants matins i tantes casualitats i tantes coses que no esperàvem i que no paren de créixer. Gràcies L. i Y.: no deixaré d’enyorar-vos mai. Gràcies a la noia nova de la classe d’anglès que sempre em fa somriure.

I, finalment, gràcies també als qui enguany heu decidit que ja n’hi havia prou, i que era millor que els nostres camins ja no es tornessin a creuar. Aquest 2013 n’heu estat uns quants i, en alguns casos, em permeto el luxe d’aprendre’n, de tot això. En d’altres penso que he(m) pres la decisió adequada, i que és millor així. I, també, en alguns casos, m’odio per haver-ho permès. En qualsevol cas, un puente no se sostiene de un solo lado, i jo ja fa temps que no faig apologies dels “per sempre”. Vull pensar que les decisions preses han estat a consciència i que, si no és així i si les voluntats hi són, el temps (i nosaltres) podrem posar-ne remei.

2013 vessa d’amor, és ben cert, però cap estimar no és gratuït: vull pensar que els meus plurals són un nus entre dues persones, i per això és meravellós que els petons i les abraçades es facin i no es donin. Penso que els petons i les abraçades (i per extensió l’estimar) mai no han de ser concebuts com un acte de generositat (“donar”), sinó com una creació, com una retroalimentació, com una energia que no es crea ni es destrueix i que, precisament per això, no s’apaga mai. Gràcies per fer-ho possible. Gràcies de tot cor per tanta llum, per tanta, tanta Vida i per, sense ser-ne conscients, donar-me tants motius per ancorar-me a l’aquí i ser feliç. Al cap i a la fi, aquesta és la paraula: el meu 2013 és pregonament FELIÇ.