Jo, en la meva vessant més radicalment racional, sempre faig apologies de la simplicitat i del pragmatisme: no m'agrada complicar-me la vida, dic tot sovint, però tanmateix (o el que és infinitament pitjor, ALHORA, des de la meva vessant més purament emocional i esbojarrada), em doblego, em desdoblego, em trenco, m'espiralitzo i em cargolo en mi mateixa. Mentrestant, per si l'autohipocresia confessa fos poca, faig veure que no me n'adono de res quan, en realitat, tot plegat no neix sinó de la necessitat de sentir-me viva. Perquè sentir-se viva, de vegades, en el meu món, sembla que sigui no renunciar a res. I aleshores, és clar, ve el vertigen. I l'epifania: "Matea, t'estàs complicant molt la vida", em dic, enmig de l'huracà, però en realitat ja sé que és massa tard, perquè ja hi sóc: feta bola, feta nus, feta bocins de tot.
I dins d'aquest huracà supraemocional hi ha una Matea amb la cabellera ben embullada. I al final, la única conclusió a què m'aferro és que el meu cabell despentinat podria ser sempre una metàfora de la meva vida, per molt que jo m'entesti a fer apologies inútils que, d'altra banda, ni tan sols em serveixen per apaivagar la roentor de l'autoconsciència.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada