Aquest tren ve d'on jo vull anar, em dic sempre que veig encadenar-se vagons a la via del davant. Tu, en canvi, t'hi resignaries: "Encara un altre tren en direcció contrària!", exclamaries, probablement intercalant-n'hi algun renec. Sempre el mateix renec. Puc resseguir la cadència exacta de la teva veu remugant: És aquest el país per al que vaig lluitar?! Si la veu pogués sortir a les fotografies, pare, pare meu que tant somniares,
seria capaç de palpar de memòria els relleus de la teva desil·lusió.
Perquè certament jo no sé per a quin país vares lluitar. Tanmateix, quina llàstima que les persones no siguem països ni tinguem un himne ni se'ns facin guerres, sinó paus. I vida dins del ventre. Quina llàstima que siguem idees i no ideals. I que a ningú no ens agradi sagnar sense motius. I que dels teus motius, pare, pare meu que sempre et sacrificaves, com de tots els motius de totes les guerres, se'n pugui fer fum.
Aquest tren ve d'on jo vull anar, em dic sempre, en totes les vies. I aleshores recordo
com em prohibies mirar l'escuma que deixava enrere aquella barca que duia tintat aquest meu nom. Mira sempre endavant, em deies. D'ençà d'aleshores, tot plegat se'm tornà lletania.
D’ençà d’aleshores, em ressona la teva veu en totes les onades, pare, pare meu que sempre marxes. No miris enrere. Aquest tren va en direcció contrària. Mira sempre endavant. Sigues pragmàtica, pràctica, prosaica. No miris enrere. Aquest tren va en direcció contrària. Mira sempre endavant.
seria capaç de palpar de memòria els relleus de la teva desil·lusió.
Perquè certament jo no sé per a quin país vares lluitar. Tanmateix, quina llàstima que les persones no siguem països ni tinguem un himne ni se'ns facin guerres, sinó paus. I vida dins del ventre. Quina llàstima que siguem idees i no ideals. I que a ningú no ens agradi sagnar sense motius. I que dels teus motius, pare, pare meu que sempre et sacrificaves, com de tots els motius de totes les guerres, se'n pugui fer fum.
Aquest tren ve d'on jo vull anar, em dic sempre, en totes les vies. I aleshores recordo
com em prohibies mirar l'escuma que deixava enrere aquella barca que duia tintat aquest meu nom. Mira sempre endavant, em deies. D'ençà d'aleshores, tot plegat se'm tornà lletania.
D’ençà d’aleshores, em ressona la teva veu en totes les onades, pare, pare meu que sempre marxes. No miris enrere. Aquest tren va en direcció contrària. Mira sempre endavant. Sigues pragmàtica, pràctica, prosaica. No miris enrere. Aquest tren va en direcció contrària. Mira sempre endavant.
Però digues-me, ara, ara, que hem perdut tots els trens, pare:
Per a qui no vares atrevir-te a lluitar?
Ostres, Matea...,
ResponEliminasuposo que sí, que és una lletania en sí, hi noto poesia, hi noto aquesta sal de la que sempre escrius. Suposo que no et conec massa i per tant no puc entendre què hi ha rere aquestes paraules, però el regust agredolç que m'has deixat em fa pensar que, en part, t'he entès.