l'esprit de l'escalier

No he mirat enrere. M'he mossegat la llengua amb tot el que he callat alhora que tu devies calcular on deixar-se desfer, exactament, aquell petó que m'ha semblat una bufetada de pietat. No cal legitimar allò insalvable, hauria volgut dir-te. Els atzucacs, és vox populi, ja no duen enlloc. I jo, que tinc els no-llocs emmotllats arreu del cos, ja fa temps que conec el territori de l'abisme.
No he mirat enrere, però dins meu ha aixecat el vol tot el silenci d'allò que no hem sabut dir a temps. Que sóc de fang i que embruto als altres. Que ara sento alenades de resignació inflar-se'm dins la caixa toràcica. I que no cal legitimar, sobretot, allò potencialment salvífic.
No he trobat ni un espai dins meu on guardar-hi tota la pietat que m'has etzibat a traïció... però l'he entomada, i em pesa. Jo què sabia que duria l'estigma d'un petó clavant-se'm, mal calculat, a l'horitzó fred dels no-resos.